(Abans de tocar la terra, el practicant recita silenciosament o en veu alta les paraules en negreta. Després, tocant la terra, pot contemplar segons el text següent. Practicant en grup, una persona pot llegir el text mentre els altres contemplen tocant la terra.)
PRIMER CONTACTE.
Tocant la terra, em poso en contacte amb els meus ancestres i descendents de les meves dues famílies: la meva família espiritual i la meva família de sang.
(Un so de campana)
(Tot el grup toca la terra)
Tinc ancestres espirituals que són nobles mestres: els sants i santes, els màrtirs, els patriarques i matriarques de tots els temps, així com els meus propis mestres. Estigueu vius o ja morts, esteu tots realment presents en mi. M’heu transmès les llavors de pau, de saviesa, d’amor i de felicitat. Gràcies a vosaltres, els meus mestres espirituals, tinc en mi una mica de pau, de visió profunda, de compassió i de felicitat. Entre vosaltres, alguns han portat la seva pràctica dels preceptes, de la visió profunda i de la compassió a la perfecció. Però n’hi ha d’altres, que tenen encara llacunes en la seva pràctica. No obstant això, m’inclino i us accepto a tots com els meus avantpassats espirituals sense excepció, ja que veig en mi mateix les meves pròpies debilitats i insuficiències en la meva pràctica.
(3 respiracions)
Conscient d’aquestes debilitats i insuficiències, obro igualment el meu cor a vosaltres, els meus descendents i us accepto a tots. Entre vosaltres, alguns m’inspiren respecte i admiració per la seva pràctica dels preceptes, de la visió profunda i de la compassió. Però d’altres, lluiten encara amb nombroses dificultats i travessen constantment alts i baixos en el seu camí de pràctica.
(3 respiracions)
De la mateixa manera, us accepto a tots, ancestres de la meva família paterna i materna, amb totes les vostres qualitats, la vostra bellesa, les vostres accions virtuoses, els vostres defectes i les vostres debilitats. Obro el meu cor per acceptar-vos igualment, descendents meus, amb els talents, qualitats i debilitats que hi ha a cadascun de vosaltres.
Sigueu ancestres o descendents de la meva família espiritual o de la meva família de sang, esteu presents en mi. No havent-hi un jo separat, jo sóc vosaltres i vosaltres sou jo. Formem part d’un sol corrent de vida que flueix meravellosament.
(3 respiracions)
(Un so de campana)
(Tot el grup s’aixeca)
SEGON CONTACTE.
Tocant la terra, em poso en contacte amb totes les persones i éssers vius que són aquí en aquest moment amb mi, en aquesta vida.
(Un so de campana)
(Tot el grup toca la terra)
Veig que sóc la vida meravellosa que s’estén en l’espai. Estic estretament lligat a tothom i a totes les espècies. Tant el seu patiment com la seva felicitat són els meus. Em faig un amb la persona nascuda minusvàlida, amb la que ho és a causa de la guerra, d’un accident o d’una malaltia. Sóc la persona presonera en situacions de guerra, d’injustícia o opressió. Sóc aquesta persona que mai ha tingut la sort d’assaborir la pau de l’ànima o la felicitat de la vida en família. Desarrelat, tinc set de comprensió i amor i estic a la recerca de bellesa, de veritat i de bondat per tenir alguna cosa en la qual creure i prendre refugi.
(3 respiracions)
Sóc aquesta persona moribunda, espantada per no saber que passarà. Sóc el nen que viu en la pobresa i la malaltia, amb els membres tan prims com escuradents i que no té futur. Sóc també el que fabrica armes i bombes per vendre-les a països pobres. Sóc la granota que neda a l’estany, però també la serp que té necessitat d’alimentar-se de la granota. Sóc l’eruga i la formiga, i també l’ocell que les persegueix per menjar-se-les. Sóc el bosc talat, el riu i l’aire contaminats, però també la persona que tala els arbres i contamina el riu i l’aire. Em veig en totes les espècies i veig totes les espècies en mi.
(3 respiracions)
Sóc aquell gran ésser que transcendeix el naixement i la mort, capaç de mirar tots els fenòmens com ara el naixement, la mort, la felicitat i el sofriment amb una mirada serena. Sóc aquell amic savi present per tot arreu al món, radiant de pau, de comprensió i d’amor, capaç de tocar tots els elements nutritius i curatius de les meravelles de la vida i d’abraçar el món sencer amb el cor amorós i els grans braços oberts. Sóc aquella persona que té prou pau, joia i llibertat, capaç d’oferir la no-por i la joia de viure a tot el seu entorn. No em sento en absolut sol i separat dels altres. La vostra compassió i la vostra vida joiosa de grans éssers em sostenen, m’ajuden a no ofegar-me en la desesperació i a viure plenament la meva vida amb molt de sentit, pau i felicitat. Em veig en cadascun de vosaltres i us veig a tots en mi.
(3 respiracions)
(Un só de campana)
(Tot el grup s’aixeca)
TERCER CONTACTE.
Tocant la terra, abandono tota idea sobre aquest còs identificat amb el meu jo i sobre la duració de la seva existència.
(Un sò de campana)
(Tot el grup toca la terra)
Prenc consciència que aquest cos fet dels quatre elements (terra, aigua, aire i foc) no és veritablement jo. No estic limitat per aquest cos. Sóc tot un corrent de vida genètica i espiritual que des de la nit dels temps es vessa en el present i continuarà encara durant milers d’anys en el futur. Sóc alhora els meus ancestres i els meus descendents. Sóc la vida que es manifesta sota milers de formes. Inter-soc amb totes les persones i totes les espècies, siguin felices o desgraciades, tranquil·les o ansioses. En aquest moment, estic present per tot arreu al planeta, en el passat tant com en el futur. La desintegració d’aquest cos no podrà afectar-me, igual com la caiguda de les flors de la prunera no pot menyscabar la presència de la prunera. Em veig com una onada a la superfície de l’oceà, en què la veritable naturalesa és l’aigua. Em veig en totes les onades i veig totes les onades en mi. La manifestació o dissipació de la forma d’una onada no menyscaba la presència de l’oceà. El meu cos del Dharma i la meva vida de saviesa no estan subjectes al naixement ni a la mort. Veig la meva presència abans fins i tot de la manifestació d’aquest cos i després de la seva descomposició. En aquest instant precís, em veig present fora d’aquest cos. La durada de la meva existència no està limitada a vuitanta o noranta anys. La meva durada d’existència, com la durada de l’existència d’una fulla o la dels budes és il·limitada, estic alliberat de la idea de ser un cos separat de tota altra manifestació de la vida, en el temps i en l’espai.
(3 respiracions)
(3 sons de campana)
(Tot el grup s’aixeca)
Explicacions dels tres contactes amb la Terra
Patim perquè som presoners de les nocions de jo, l’altre, de la durada de l’existència, etc. Els Tres Tocar la Terra ens ajuden a transcendir totes aquestes nocions. Es poden representar per una creu i un cercle.
Comencem, en primer lloc, per la línia vertical, continuem amb la línia horitzontal i finalment amb el cercle. Practicant el primer «Tocar la terra», visualitzem els nostres ancestres i els nostres descendents. Posem-nos completament a la terra amb els quatre membres i el front tocant a terra: com més propers estiguem a la terra, millor.
En aquesta posició, comencem a relaxar tots els músculs del nostre cos. Abandonem tot el que considerem com a «jo», «allò meu», per poder ser un amb el corrent de vida dels nostres avantpassats, és a dir, el nostre propi corrent de vida: «Tinc ancestres espirituals que estan encara vius, altres que ja han mort. Entre ells, alguns han practicat els preceptes, la visió profunda i la compassió a la perfecció. Però altres tenen encara llacunes en les seves pràctiques. És igual amb la nostra família genètica: «Entre els meus avantpassats, alguns són molt dignes, molt bells i altres tenen encara molt de patiment i han de passar alts i baixos.
Mirant-me, veig la vostra bellesa, les vostres qualitats, així com les vostres debilitats, els vostres errors. Qui sóc jo per no acceptar-vos, avantpassats meus? Us accepto a tots i sóc un amb vosaltres. «Quan arribem a tocar la terra així, ens reconciliem naturalment amb tots els nostres avantpassats. Si estem enfurismats amb el nostre pare, la nostra mare, el nostre mestre, el nostre germà o la nostra germana, aquest «Tocar la terra» ens ajuda a reconciliar-nos amb tots ells. Ells són tots els nostres ancestres, inclòs el nostre pare, la nostra mare, els nostres oncles, ties, germans i germanes. Tots els que han nascut abans que nosaltres són els nostres ancestres. És el mateix per als monjos i monges. Tota persona que ha rebut l’ordenació abans que nosaltres és el nostre germà o germana gran, encara que sigui més jove que nosaltres. Encara que tingui menys coneixements que nosaltres, tot i que practiqui pitjor que nosaltres, continua sent el nostre germà o germana gran. El respectem com el nostre germà gran, la respectem com la nostra germana gran. No podem dir: «No és millor que jo, no ho fa millor que jo, per què he de respectar-lo com un germà gran?»
Adoptem la mateixa actitud amb els nostres avantpassats. Entre ells, alguns han estat excel·lents i altres han estat febles. No obstant això, tots són els nostres ancestres i hem d’acceptar-los. Els nostres pares, germans i germanes tenen qualitats i debilitats i nosaltres som semblants. Els acceptem, per tant, a tots. No podem dir: «No és digne de ser el meu germà gran, no és digna de ser la meva germana gran. En què són millors que jo per ser el meu germà i germana gran? «Els nostres avantpassats són simplement ancestres. Siguin bons o dolents, són sempre ancestres. Els nostres pares són simplement pares. Siguin bons o dolents, són sempre pares. En la tradició budista, quan algú fa el vot de fer-se monjo o monja, se’l considera com el fill o filla gran de Buda, perquè ell o ella han d’abandonar tot, fins i tot la seva família, per reunir-se amb la Sangha monàstica i fer el paper de germà o germana gran, per aquesta raó, encara que ell o ella sigui encara jove, tingui poc coneixement i no practiqui encara molt bé els preceptes i les maneres refinades el respectem com el nostre germà gran, el respectem com la nostra germana gran. Quan pensem: «aquests monjos i monges són més joves que jo, coneixen el Dharma menys que jo, practiquen pitjor que jo, per què he d’esperar-los, seure darrere d’ells i respectar-los?», No comprenem el que són els ancestres, els monjos, monges, fills o filles grans de Buda. Encara que cometin errors i transgredeixin els preceptes, continuen sent els nostres germans i germanes grans. Són els fills i filles grans de Buda. Podem fer-ho millor que ells, però no podem negar el fet que són el nostre mestre, el nostre oncle monjo, la nostra tia monja, el nostre germà gran o la nostra germana gran. Simplement, no practiquen encara bé perquè les condicions no són suficients.
De la mateixa manera, mirem els nostres germans i germanes petits i els nostres fills. Podem practicar particularment el primer «Tocar la terra» si estem gelosos dels nostres germans o germanes petits, quan estem enfurismats amb ells, considerant-los dolents, tossuts, descortesos, difícils, quan estem enfurismats amb els nostres fills, els odiem, reneguem d’ells. «Estimat Buda, tinc en mi elements propers a la perfecció, així com debilitats, alts i baixos, formacions internes i sofriment. Com podria, per tant, no acceptar els meus germans i germanes petits i els meus fills per les seves debilitats? Comprenent-me a mi mateix, els accepto a tots. «En aquest Tocar la terra, hauríem d’aconseguir reconciliar-nos amb tots els nostres ancestres i els nostres descendents. Els nostres pares ens han posat al món, ens han acceptat com els seus fills. Llavors, acceptem-los com a pares, acceptem els nostres germans i germanes grans, els nostres germans i germanes petits. Abracem-los a tots, encara que siguin corruptes, tossuts, encara que tinguin dificultats o pateixin, ja que nosaltres tenim les mateixes debilitats. Qui som nosaltres per no acceptar els nostres pares, els nostres germans i germanes? El nostre mestre ens va donar a llum en la nostra vida espiritual i ens va acceptar com a deixebles. Llavors, per què nosaltres no acceptem els nostres germans i germanes en el Dharma? Fins i tot si tenen debilitats, alts i baixos, recaigudes, són sempre els nostres germans i germanes grans, els nostres germans i germanes petits en el Dharma. La nostra acceptació i la nostra reconciliació són l’únic camí que pot ajudar-los. És molt important practicar el primer «Tocar la Terra» cada dia, amb tot el nostre cor, sobretot quan tenim dificultats amb els nostres pares, el nostre mestre, els nostres germans i germanes.
Durant el segon «Tocar la Terra», entrem en contacte amb les persones i tots els éssers presents al mateix temps que nosaltres, en el moment present. Com en el primer exercici, estem completament a la terra. Cal integrar el nostre ésser en el corrent de vida del món en el moment present. Podem girar-nos cap als bodhisatvas, els grans éssers presents en el món al nostre voltant en aquest instant. Els anomenem «bodhisatvas» o no, segueixen sent bodhisatvas. Portin el nom de bodhisatva o no, continuen sent bodhisatvas, ja que posseeixen la solidesa, la llibertat i l’amor. Estan per tot arreu, aquests bodhisatvas hi són segurament a les organitzacions humanitàries com Metges Sense Fronteres o Escola Sense Fronteres. Moltes persones que treballen per tot arreu en el món per alleujar el sofriment gràcies al seu amor, a la seva solidesa i la seva llibertat. Entre les persones que treballen en el servei social, n’hi ha que són sòlids, lliures, serens i feliços. Gràcies a això, no estan ofegats en l’oceà del sofriment en el seu servei. Sense la pau, la felicitat, la solidesa i la llibertat podrien ofegar-se en la còlera i l’odi als altres i així, no podrien ajudar a ningú. Al voltant de nosaltres, sense cap dubte, existeixen bodhisatvas així. Només cal obrir els ulls per veure’ls, i podem fer-nos un amb ells: «Soc un amb vosaltres, prenc refugi en vosaltres. I em beneficio de la vostra llibertat, la vostra solidesa, la vostra pau i la vostra felicitat. «Fem-nos un amb ells i prenguem refugi en ells, si no serem molt febles. No els busquem lluny, hi són aquí mateix. Aquests grans éssers no són necessàriament vells. De vegades, són encara molt joves, però podem ja reconèixer-hi la solidesa, la llibertat, la pau i la felicitat que necessitem. Durant aquest segon «Tocar la Terra» ens basem en ells per rebre la seva energia. Siguem conscients que tenim molta sort que estiguin aquí.
Després d’haver entrat en contacte amb ells, entrem en contacte amb les víctimes de la guerra de l’Iraq, els nens famolencs d’Uganda, els presoners, els sofrents, els que estan oprimits i explotats, els nens que no tenen la sort d’anar a l’escola i que, en canvi, han de reunir el poc menjar llençat a les escombraries … Tots ells són nosaltres mateixos. Som la granota que neda lliurement a l’estany a la tardor, però també la serp que busca la seva presa i engoleix la granota. La serp també necessita menjar per sobreviure, aquests sofriments formen part de la vida. Entrant en contacte amb ells, vivim el sofriment de tots els éssers i ens fem un amb ells, sense ofegar-nos en l’oceà del sofriment, perquè tenim un lloc de refugi. Els bodhisatvas i els grans éssers són el nostre refugi. No tenim necessitat de buscar lluny a persones que pateixen. Són aquí a la nostra Sangha.
Nosaltres som elles. Tan aviat com les reconeixem, la nostra mirada mostra, ja que comprenem el seu patiment. Si les estimem, ho notaran immediatament. El segon «Tocar la Terra» ens aporta felicitat en el cor en el moment mateix de la pràctica. Ens ajuda a reconèixer les persones lliures, sòlides i compassives, per prendre refugi en elles i fer-nos un amb elles, aquest Tocar la terra ens ajuda també, a reconèixer les persones que pateixen a causa de les seves percepcions errònies, de les seves formacions internes i de desgràcies del passat, per prendre-les en els nostres braços, comprendre-les i fer-nos un amb elles. Ens comportem sobre la base de la mirada profunda i la compassió. I d’on ve la compassió? Ve també de la nostra mirada profunda i de la nostra comprensió.
En aquest Tocar la terra, prenem refugi en els éssers sans, en pau, en els éssers lliures, sòlids i feliços i ens fem un amb ells. Al mateix temps, ens fem un amb els éssers que tenen dificultats i pateixen, aquesta comunió ens ajuda a fer néixer la compassió. Tan aviat com l’amor és generat es manifesta en els nostres ulls, les nostres mans i en els nostres peus, i això comença ja a ajudar els altres. Ajudem els altres ajudant-nos a nosaltres mateixos. La compassió en el nostre cor ens fa feliços abans que a qualsevol altra persona. No sabem si els altres han rebut la felicitat d’aquest amor, però aprofitem ja molt d’aquest nèctar de compassió en nosaltres. Hem après que, sense amor al nostre cor, patim i que com més gran és la compassió, la felicitat resultant és més important.
El tercer «Tocar la Terra» engloba el temps i l’espai. «Tocant la terra, abandono la idea que sóc només aquest cos.» Aquesta és la pràctica ensenyada pel Mestre zen Tăng Hội. En general, pensem que només el nostre cos és nosaltres. També pensem: aquest cos és meu, tinc dret a fer el que vulgui amb el meu cos. Però segons la saviesa budista, aquesta visió no és exacta: el nostre cos no és només nostre, pertany també als nostres ancestres, als nostres pares, als nostres descendents, a la humanitat i a l’univers. Mirem profundament. La pau i la felicitat d’aquest cos estan lligades a la pau i la felicitat d’altres cossos.
En el tercer «Tocar la Terra», veiem que no som només aquest cos, que va néixer tal dia, tal mes, tal any i que morirà tal dia, tal mes i tal any. Buda ens recorda aquesta veritat diverses vegades en nombrosos sutres: aquest cos no és jo. Quan practiquem correctament el primer «Tocar la Terra», veiem ja aquesta veritat: els nostres ancestres són nosaltres, els nostres pares, els nostres germans, les nostres germanes, els nostres fills són nosaltres. Som molt més del que creiem ser. En aquest «Tocar la Terra» ens unim al corrent de la vida sencera. El que considerem com «nosaltres» transcendeix el límit d’aquest cos.
El primer «Tocar la Terra» conté ja el tercer: «Tocant la terra, abandono la idea que aquest cos és tot el que tinc.» M’entreno a deixar anar la idea segons la qual aquest cos és jo i jo soc només aquest cos . M’entreno per veure que la durada de la meva existència no es limita a vuitanta o noranta anys. Veig la meva presència abans fins i tot de la manifestació d’aquest cos i després de la seva descomposició. La meva durada d’existència és il·limitada. Això és el tercer «Tocar la Terra». Veiem que la visió profunda del tercer exercici ve de la pràctica del primer i del segon. Tenim la impressió que el tercer «Tocar la Terra» és més difícil de practicar que els dos primers, però en realitat si hem aconseguit practicar els dos primers, hem practicat ja el tercer.
Practicant profundament aquests Tocar la terra cada dia, podrem alliberar-nos del naixement i la mort.